Kahneman (2013) descriu un patró que tots coneixem: quan ja hem posat temps, diners o esforç en alguna cosa, tendim a seguir triant aquesta mateixa opció, encara que ja no ens funcioni. No és qüestió de caparruderia, és una manera fàcil de pensar. El nostre cervell confon "hi he posat molt" amb "això deu ser el correcte", i canviar se sent com si aquest esforç s'hagués perdut. El problema és que la bona decisió no depèn del que ja hem invertit, depèn del que tenim per davant.

En l'entrenament, això passa constantment. Seguim amb una rutina, un esport o un mètode perquè fa mesos o anys que el fem, no perquè encara sigui el que el nostre cos necessita ara. Des de la mirada dels sistemes complexos, això té sentit: un sistema (el nostre cos, la nostra vida, les nostres rutines) canvia constantment, i el que va ser una bona decisió fa un any potser avui ja no ho és. Aferrar-nos al que ja hem invertit ens fa rígids just quan el sistema demana canvi.

Al final, potser el més interessant d'aquest parany és el que ens diu sobre com entenem el progrés: no com un camí recte que cal defensar costi el que costi, sinó com un procés que es va reajustant. El temps invertit no desapareix per canviar de direcció, simplement deixa de ser l'única raó per continuar.